MIM 2012: LA HISTORIA SE REPITE...

Un altre cop, igual que fa 3 anys, el mateix resultat: abandono a Sant Miquel.  Malgrat aixó, hi ha que dir que l'evolució de la cursa d'aquest any ha estat molt diferent.

Començant pel divendres a la Plaça de les Aules, ja em trovaba més animat que al 2009, possiblement per les bones sensacions que m'habien proporcionat els resultats de les curses fetes fins ara (en totes havía millorat els meus temps anteriors) i per totes les rodades de cap de setmana, inclosa l'organitzada per la MIM de les Useres a Sant Joan.   De fet, inclús vaig dormir d'un tiró la nit del divendres, cosa que no m'havía passat mai...

El matí de la cursa va començar amb tota normalitat: menjar alguna cosa, beure un bidó d'isotónica abans de l'inici... en fi, tot normal i molt tranquil.

Hi ha que dir, arribats a aquest punt, que trobe que la MIM ha encertat en el canvi del punt d'eixida de la cursa.  És clar que les tradicions són les tradicions i que hi ha coses que costen de canviar, peró coses com la facilitat d'aparcament i, sobre tot, les instal.lacions esportives de la UJI faciliten les coses, tant a l'organització de la prova com als corredors.

D'altra banda, començar a correr des de l'UJI et permet fer uns primers quilómetres per plà que et permeten escalfar millor que a l'inici en pendent de l'Estadi.

El pas per la pujada a la cantera, malgrat la possibilitat de fer-lo per dues rutes, no va evitar les aglomeracions de sempre i les típiques aturades que sempre et fan perdre 4-5 minuts.  No importe.  En aixó ja contes...

La previsió ere arribar a Borriol en era d'1h exacta i passarem en 1:01.  Tenin en compte que, si com die l'organització, enguany l'eixida des de l'UJI allargava el recorregut en 600 metres, la cosa pintava bé.  De fet, Manolo, Víctor i jo anavem xarrant i aixó es una bona senyal.  Aquí estaven Juan, Paco i José Luís per a animar-nos.

La pujada a la Pedra ens va dur una sorpresa inesperada: més cues, més aturades i una pérdua de temps amb la que no contabem.  Resultat: 6 minuts perduts amb la previssió.  No obstant, el ritme era bó i adequat i les cames funcionaven perfectament.

I, amb aquest ritme i aquestes sensacions vaig arribar a Les Useres, amb l'únic però de la calor, que començaba a apretar de "calent".

Repostatge d'aigua i isotónica, mitj bocata i algo de fruita per tal d'intentar de seguir amb el millor ritme possible.  I, amb els dipósits plens, vaig eixir de Les Useres quan, de sobte, a la primera costa només eixir del poble vaig sentir alló que vaig sentir fa tres anys: un avís curt de dolor als quàdriceps de les dues cames, que em va obligar a caminar a llocs on devía trotar i, després d'un intent de correr, un enduriment i un dolor més intens, que em va obligar a caminar prácticament fins Sant Miquel.  Cada vegada que intentaba correr, em veia obligat a caminar als 100 metres perqué el dolor no em permitia continuar.

Durant aquest tram vaig tenir temps més que suficient de sopesar els avantatges i inconvenients de continuar en la cursa un cop arribat a Torresselles.  Realment, aquest any, la meua intenció era intentar baixar de les 9 hores, però en cas de no poder-ho aconseguir, m'havia proposat acabar la cursa: a mi no m'agrada gens ni mica retirar-me.  D'altra banda, les meues condicions físiques no eren les més adients per a seguir: musculs agarrotats amb el perill un trencament si continuava forçant-los, la Lloma, el Marinet, la Banyadera... es a dir, uns 19-20 quilómetres d'un patiment que, finalment, vaig decidir innecesari. 

Així que, només traspassar la porta d'entrada a Sant Miquel, considerant que era la millor opció, em vaig retirar.  I avui, en fred, encara pense el mateix. 

Si haguera forçat podría haber perillat la preparació o, encara més, la Marató de l'Aneto.

Hi ha qui pensa que s'ha d'acabar una cursa coste el que coste.  Jo no.   L'any que vé es tornarà a celebrar una altra edició de la MIM i, si no passa rés, hi seré, però enguany encara hi ha curses que vull correr.